domingo, 9 de diciembre de 2007


Aqui pose aquest dibuix que tant m'ha costat fer del Tirant lo Blanc

Resumen de Tirant lo Blanc

Aqui deixe el meu treball:

I Tirant s’enamora de Carmesina.

Tirant arriba a l’illa de Sicília, mentre el Rei es trobava reunit amb el seu consell, Tirant s’enrecordà de l’Emperador de Constantinoble i de la carta que li havia enviat, que deia el següent:

Jo, Federic, Emperador de L’Imperi grec, et salude i reverencie, Rei de l’illa de Sicília.

Fidel al pacte dels nostres avantpassats et comunique que el Soldà moro, aliat amb el Gran Turc, ha envaït el meu imperi amb un gran exèrcit. Hem perdut moltes ciutats i pobles i jo, ja vell, no puc combatre, amés el meu fill major, el més gran que tenia en aquest mon, ha mort en combate assassinat pels seus mateixos homes.

Tots sabem que tens un poderós caballer anomenat Tirant lo Blanc, cavaller de l’ordre de Sant Jordi, que es conegut per les seves valeroses gestes que enalteixen la dignitat militar.
Per aixó et demane que vinga a servir-me i jo li donaré tot el que voldrà.

Així doncs Tirant, anà a servir-le complagut. Quan va arrivar, tras les reverències corresponents, va aceptar el bastó de capitania.

L’Emperador portà a Tirant a sa casa i aquest va voler fer reverència a la senyora Emperadriu i la senyora Infanta, i així es va fer. Tirant va entrar en la cambra on es trobaben les dones y quan va demanar la torxa i s’il·luminà la cambra s’acostà al llit de la Infanta i li besà la mà. Després obrí les finestres i va contemplar la gran bellesa de L’Infanta Carmesina, que a causa del calor estava mig descorada i mostrava els seus pits. I així s’enamorà de la bellesa de la princesa Carmesina.


II La declaració amorosa de Tirant.

Al cap de quinze dies de la vinguda de Tirant, es carregaren les naus de provisions, soldats, etc per a combatre.

Tirant preguntava cada día per la princesa, i tan gran era el que sentia per ella que cuan es trobava davant seva, no satrevia a dir-li res del que sentia.

La princesa va demanar que si Tirant tenia gust, s’acostara a l’hora del migdia amb poca gent. Va cridar a Diafebus i tots dos van anar al castell, i com sempre, Tirant va voler ferli una reverencia a la princesa, però aquesta no es va deixar. Van estar una larga estona xarrant, i la princesa li va donar un consell per a conservar sempre en qualsevol moment del combat la seva vida.
Aquella nit Tirant va pensar molt en les coses que li havia dit la princesa.

Al matí següent, Tirant se va encontrar amb l’Emperador en la església i li va dir que ja estaven llistes les galeres per a partir a Xipre, i així doncs, Tirant s’anà cap al port i ordonà que partiren les galeres.

La princesa s’adonà de que Tirant s’anava, va cridar a Diafebus i li va dir que anara després de dinar a palau per a parlar amb ell.
Tirant en saber-ho, va comprar un espill, el més bonic.

Una vegada estan tot dos sols en la cambra de la princesa, aquesta va voler saber quin mal atormentava a Tirant, i tras insistir massa, Tirant acabà per
dir-li:

“-Senyora, la imatge que hi veuràs em pot donar la mort o la vida. Mana-li que tinga pietat de mi”.

La mare de la princesa va advertirle a aquesta que no era bona idea que es deixara portar pel camí de la passió, que ella era una princesa i no devía estar amb un cavaller.

III El setge de la ciutat.

Tirant, Diafebus i la Princesa estaven amb totes les doncelles en l’hort de palau, quan va vindre l’Emperador i reuniren al consell.

Hi havia vingut un home per manament del Gran Conestable a dir-los que molts homes de a peu s’instal·laren en mig d’una praderia, amagats gràcies a les hebes, i com el duc de Macedònia, es poc entés, anà amb soldats a pesar de las advertències dels qui si sabíen. Així es va dirixir amb els seus soldats al riu i va manar que el creuaren tots, l’aigua arrivaba fins les cingles del cavall, cosa que si el Duc hagués manat que el creuaren un poc mes arriva, no hauria pasta.
Es van batre en batalla amb els moros i veient que no vencíen, qui va poder, va fugir amb el Duc de Macedónia.

Així l’Emperador mana a Tirant que anara allà per ajudar.

Dues persones van aconsejar a l’Emperador que manara les seves filles a Hongria, cosa que quan va sentir Tirant le provocà molt mal.
L’Emperador va parlar amb Carmesina per a vore que le semblava la idea, i aquesta li va dir que estimava mes morir a prop d’ell.

Al cap d’uns poquets dies Tirant va manar partir als soldats. Avans d’anarse va vore la Princesa i va demanar-li la que si podía donar-li la seva camisa que ell matex quitaria amb les seves mans, però la Princesa va dir que no gossaría Tirant tocar on mai ningú a tocat, així que es va quitar ella mateixa la camisa i se la donà a Tirant, amb molts petons, per a que es posara content.

Finalment van partir amb tots els grans senyors.

IV L’alliberament de la ciutat.

Van muntar el campament en un bell prat. A la nit va manar van fer guardia tots els seus homes y dos mil més fins a mitjanit que es rel·levaba la guardia.

Quan en la ciutat s’assabentaren que arribaren reforços es van possar molt contents i van obrir les portes de la fortalesa.

Van donar-li la noticia al Gran Turc, que pensava que no podia ser posible perque l’Emperador tenia aquells tristos soldats que van fugir l’altre dia.
Volíen agafar a l’Emperador i llevar-lo a pressó, a la seva filla Carmesina fer-la cuinera de tota la host. Tras una estona van convencre de que enviara uns cuants soldats a espiar el campament de Tirant.

Tirant va fer el mateix i van escodrinyar tot el territori que tenia el Gran Turc. Quan Tirant va regresar va vore quatre espies turcs i va dir que qui volia anar per ells que el rencompensaria. Aixi van anar uns cuants soldats i s’amagaren entre els arbres on era próxima una font d’aigua, quan els moros s’acercaren per a beure aigua estos tranquil·lament van deixar que ompliren la seva panxa, així ells correrien menys. En cuant van acabar de beure aigua van eixir els cristians i atraparen tres, i en veure que un no podien capturar-lo, li dispararen amb una ballesta i li feriren el costat, li tallaren el cap i el van posar en la punta d’una llança i els portaren a la ciutat.

Aquella nit Tirant va manar a tota la gent al campament moro i els van atacar, van aprofitar que quasi tots estaven dormint perque la majoria no anava armat. Van fer un amasacre. El Gran Turc al vore que no podia va decidir fugir amb uns cuants i l’exercit de Tirant els perseguia matant tots els que podien i tan sols s’escaparen aquells que es dirigiren cap a la muntanya, els dels plans tot foren morts o ferits.

V La deliberació del Consell dels moros.


Quan els moros s’assabentaren que els faltaven molts homes, entre prisioners i mors reuniren el seu consell per a vore com acabaven amb Tirant. Van decidir que seria el rei d’Egipte qui el matàs. S’armaria com un cristià i aniria al campament de Tirant i enviarien un pregoner. Quan va arribar el pregoner van acceptar el seu misatge.

Van rebre al rei d’Egipte a la vora del riu, Tirant portava la camisa de la seva estimada i el rei una rica sobrevesta tota d’or i perles.

Xarrant el rei d’Egipte li conta a Tirant que destja la seva mort i el fa saber que amb les seves propies mans li donarà mort amarga i Tirant el tallà perque no volia discutir amb ell. El rei d’Egipte li retà a un combat, i despres de dir-li com es faria es va a redactar una carta.
El Soldà tenia un servidor que havia nascut a Xipre que havia sigut prisioner dels moros. Aquest servidor en fer-se major decidí tornar-se cristià.
Va acecar-se al ponto on van ferir el seu cavall i va explicar que volia fer-se cristià, asique el van baptitzar com Ciprés de Paternó, que mantenia informats del que pasava al campament moro, i en el campament moro mantenia informat al rei del que pasava al campament cristià.

VI El desafiament del rei d’Egipte.

El rei d’Egipte li va manar una carta a Tirant que deia:

T’he vist portar sobre les armes un hàbit de doncella, i segons el que dius semblas enamorat d’ella. Vaig prometre a la meva senyora que em desafiaria en combat amb algú cristià important, per aixó, et desafie a tu. Jure matarte.


Després d’escoltar l’opinió del consell, Tirant va redactar la seva resposta:

Per poder cumplir la teva promesa em desafies a una batalla, i a més em dius que la donzella de qui estic enamorat es menys bella i virtuosa que la vostra.

Et diré que tot el mon sap que la donzella de la que sóc servidor no té una igual, que el seu llinatge, gàcia i saber es troba per damunt d’altra. Tots sabem que tu ets amb la filla del Gran Turc, i jo la de l’Emperador. La teva és mora, la meva cristiana.

Jures matarme, però jo vaig prometre a la meva Princesa que guanyaria cuatre batalles, i que en la cinquena faria presoner un rei i el duiria davant sa majestat.

Per aixó, accepte el teu desafiament.



VII La gran batalla.


Tirant va partir amb la Princesa, l’Emperador i les donzelles, també vingueren els reforços manats pel rei de Sicília.

Tirant li va manar a Diafebus que es quedàs darrere d’un penyal que hi havia a una llegua del campament i que no es moguera d’alli, fins i tot si ell moria.

Tirant va col·locar els seus homes i van esperar a que vingueren els moros.
Tots van col·locar les seves esquàdres i quan van estar a punt, els moros dispararen una bombardà que no ferí a ningú.
Van fer una estrategia i els turcs pensaren que fuguen, i van llançar les seves armes per a còrrer detras d’aquestos. Tirant va arribar on es trobava Diafebus i va alçar la bandera que portava, deixant les escuadres a un tir de pedra, i va manar a un duc que atacàs i va combatir virtuosament. Quan el capità va vore que arribaven mes turcs, va manar a l’esquadra de Sant Jordi, i així succesivament, fins que va entrar a lluïtar Tirant, que a pesar d’estar ferit, va alcançar al Rei, i causa de les seves ferides mortals, li demana clemencia, pero tirant, li lleva el casc i el talla el cap. L’exercit turc al veure el seu Rei mort anaren per Tirant i així van continuar fins l’hora del vespres. I cuan pensaven que no tenien mes reforços van eixir els que estaven amagats amb Diafebus, i els pocs turcs que quedaren van optar per fugir. Van perseguir-los unes tres llengues, pero els cristians ja cansats també es retiraren.

VIII Celebració de la victòria.

Quan Tirant va arribar a la ciutat, el Marqués ja havien derrocat als turcs i fet prisioner el Rei d’Egipte, i quan aquestos van vore als cristians es donaren pero perduts.

Van anar al campament dels turcs i van voler saquejar tot el que tenien pero l’Emperador no ho consentí.
La Princesa va vore un petit negre i es va dirixir fins a el i el va fer prisioner.

Diafebus pensà que tirant estava enfadat amb ell per haver dit que no l’havia fet servir per a res, i per vergonya no es va acercar a l’Emperador, que aquest va pensar que es troabava mort. Aixó ho va sentir Estefanía, que se li van caure un par de llagrimes i li va escribir una carta que deia que si estava viu que vinguera de seguida.
Quan va rebre la carta va anara donar-li la noticia a Tirant i li va donar per a llegirla a vore si axi feien les paus.

Tirant en escoltar les paraules del escuder de que la Princesa havia fet prisoner a un negre se le pasà tot l’enfad que tenia amb Diafebus.

Quan Diafebus va anar a vore a Estefanía, la Princesa es va preocupar per les ferides de Tirant, i li van dir que no eren greus, però les donzelles, inclós l’Emperador es posaren a plorar perque els semblava que es trobava malament.

L’Emperador per l’estima que té i per petició de Tirant, van concedirle el títol de Gran Conestable a Diafebus, perque havia mort el de Britania.
Es va fer una festa en el seu honor. Acordaren el nou Conestable, Tirant, Estefanía i la Princesa veure tots aquella nit en la cambra de la Princesa, on intentarien remeiar les seves pasions.

A l’hora acordada i despres de haver comprovat que totes les donzelles dormien (except Plaerdemavida, que es va fer la dormida) anà per Tirant i Diafebus i sigil·losament els pasà a la cambra.
Els enamorats parlaren durant una gran estona i cuan els semblà que ja era hora, se’n van anar cadascú a la seva cambra.

Plaerdemavida només alçar-se, anà a la cambra i va vore Estefanía a terra, i li va demanar que l’ensenyara la llengua, i aquesta va deducir que havia sangrat, i Estefanía per disimular va dir que l’havia sangrat el nas al matí.


IX El somni de Plaerdemavida.

Plaerdemavida es disposà a contar el seu somni a la Princesa i a Estefanía.

Plaerdemavida va somniar que Tirant i Diafebus entraven tots dos a la cambra de la Princesa. Tirant portava a la Princesa per tota la cambra besant-li molt soví, i la Princesa li deia que la deixara, pero Tirant va portar-la al llit i li va fer jurar que no faria res del que després es pogués avergonyir.
Despres vaig vore com besante et llevaba la tunica dels pits i et besaba les mamelles amb gran delit, despres vaig vore com Tirant va voler posar la mà davall la falda pero no ho vas consentir i li deies: <<>> i en acabar us fereu besos amorosos.

En acabar vaig veure a Estefanía damunt del llit amb les cames descobertes i deia sovint que li feien mal, i Tirant li digué que no cridara tant, pero Estefania no podia deixar de cridar, així el conestable li tancà la boca.
Al cap d’una estona vaig mirar una altra vegada i vaig vore de nou a Estefanía dient que no havia tingut misericordia de ella fins que li havia violat la castedat i poc despres es acercareu Tirant i la Princesa per consolar-la.

Aquell matí l’Emperador partí amb els cavallers de Sicília i abans de donarse mitja volta Tirant va dir-li a la princesa si podia fer res per ella, la Princesa va apartar el seu vel de la cara i deixant que li caueren les làgrimes li digué:

-T’ho concediré.


X La lluita de les naus.

Tirant va concretar una reunió del consell de mariners i els digué que el Gran Caramany rei de Índia venía amb una gran armada. Així que Tirant proposà la victora de nou.

-Els turcs venen amb mes de vint-i-tres naus, nosaltes tenim dotze naus i tres galeres, per aixó els aconsellem que combateu en terra- digué un mariner.

En açó que s’alçà un mariner nascut a Eslovania i va dir:

-No us surprengeu pel meu comportament anterior perquè sóc enemic de la vostra pàtria, però la gran virtut que teniu ha apartat de mi la ira que tenia i vos aconseje que descarregueu els vostres baixells i aniran lleugeres, las de ells no podran avançar tan rapidament com ho fareu vosaltres i així podeu donar-los batalla o fugir. Si alguna nau os seguéis, amb poc esforç podeu apoderar-vos d’ella i semblareu la por. Us tenen un gran temor.

Quan l’endemà al matí anà al campamet el van informar que els turcs havian atacat i el marqués de Pròxita va eixir a batre’ls, però els cristians eren pocs i els turcs van matar uns cent vuitanta homes.
Tirant es va enfadar amb Sant Jordi, i li va manar a Diafebus que tirara als dos mil millors homes i així ho va fer.

El mariner d’avans va avisar a Tirant de que era convenient que manara partir dues galeres i així ho va fer.

Quan van arrivar cavallers Sicilians es van assabentar de que haurien de ir al mar, així que ajudaren a cargar els baixells restants i van partir totes les naus.

Els turcs al vore tots els llum que havien acordat (un total de setanta- quatre) van pensar que era millor idea anar-se cap a Turquia abans de combatre amb setanta-quatre naus. Van possar en marxa el plan i cuan es va fer de dia van envestir les dues naus (una era del Gran Caramany, l’altra de Tirant) i van combatre. Les altres onze naus quan veieren deu naus a tir s’amarraren a un estol compacte que evitaba que els enemics es posaren enmig. I lluitant van fer-se amb catortze naus, i afonaren dues. Les altres aconseguiren fugir. El Capità va fer presoner al Gran Caramany i el rei de l’Índia i anaren a la ciutat on Tirant ja havia regresat.

XI La treva.

Els ambaixadors anaren al campament de Tirant per demanarli tres mesos de treva per terra i mar, i també venien per oferir un rescat pel Gran Caramany i pel rei de le l’Índia i per últim proposaren el casament de Carmelina amb el Gran Soldà, pero amb condició de que d’aquesta unió nasquera un fill que adoptaria la fe de Mahoma i una filla que adoptaria la fe cristiana, per acabar les guerres i el Gran Soldà, els tornaria les terres conquistades. Però l’Emperador sol acceptà la treva de tres mesos. I van fer una festa per cerebrar-ho.

Tirant va voler anar a la cambra de la Princesa i es va trobar amb Plaerdemavida i li va demanar que per favor li diguera la veritat, i Plaerdemavida li va dir que la Princesa, efectivament, estava sola, i aquest va entrar a la cambra.
La Princesa en vore Tirant va dirle que amb quin dret entrava així a la cambra, que en qualsevol moment podía entrar algú i fer-ho deslleal.
Tirant no va fer cas i s’acerca a la Princesa i la va besar moltes vegades als pits, als ulls, als llabis, i cuan la mà es posà sota la falda totes les donzelles acudiren a la seva ajuda. Prompte escoltaren pasos i Tirant es va amagar. Va entrar la Emperadriu i la Princesa sese que aquesta s’assabentara va pentinar a Tirant i quan va estar llist, s’escapà amb les pintes que li havia donat la Princesa.

XII Els amors secrets.

Plaerdemavida aconseguix que Tirant accepte la seva proposta, d’entrar en la cambra a la nit i ficarse amb la princesa en el llit sin que auqesta es donara compte. I així ho van fer, Tirant s’amagá en una caixa i cuan Plaerdemavida el dirigia cap el llit aquest estava molt insegur i tras aclarar les seves idees gracies a Plaerdemavida, es fa ficar en el llit, Plaerdemavida va posar el cap enmig del de tirant i la Princesa y agafà la mà de Tirant i la posà en els pits de la Princesa, i aquesta va dir-li a Plaerdemavida que li tocara tot el que volguera pero no tan avall, i així, cuan la Princesa es quedava dormida, Plaerdemavida afluixaba la mà que tenia al cap de Tirant i aquest l’acariciava, fins que la Princesa es va donar compte de que no era Plaerdemavida i va començar a fer uns crits molts aguts, Plaerdemavida va tapar-li la boca i li va dir que qui es trobava al seu costat era el seu amor, que callara perque l’Emperadriu de segur que la havia escoltat i vindria a la càmbra, mentres tirant, susurrat li suplicava que callara. Tras duptar una estona, la Princesa va callar i, prompte va dir l’Emperadriu que quin eren aquells crits, si es trobaba bé la seva filla i va manar que obriren la porta, ja que Plaerdemavida s’havia encarregat de tancarla ben tancada.
Tirant va fugir pel terrat i quan li faltaven mes de dotze metres per a terra, va soltar els seus braços perque no aguantaven el seu pes i es va trencar la cama.
Quan van conseguir que Plaerdemavida obrira la porta de la càmbra de la Princesa, aquesta ràpidament va dir que havia cridat perquè una rata havia estat en la seva cara i l’havia fet mal, li havia aranyat la cara amb l’ungla (que en realitat aixó va ferse-lo Plaerdemavida intentant que callara). Prompte hi va arribar l’Emperador preguntant la mateixa cosa, que havia pasat, i al escoltar que hi havia una rata es posà a buscarla per tot arreu amb l’espassa.
Els Ducs (Diafebus es converteix en duc al casarse amb Estefanía) patiren molt i es preocuparen perque podien adivinar que el crit havia sigut per Tirant. Diafebus s’armà i es disposà a defendre de tot cor a Tirant, i se va trobar amb l’Emperador quan anava a la càmbra i li va explicar el sucedit.

Hipòlit va escoltar tot aixó i també es pensà que fos per Tirant, ja que no havia dormit en la posada. Quan van escoltar una veu a la terra de palau es van asustar, fins que Hipòlit va reconeixer la veu de Tirant i va a anar a la seva ajuda amb el Vesconte, i se’l van portar.

La princesa s’anà a dormir amb la viuda, per tal de que si regresara la rata no es formara tal remombori de nou.



XIII La maldad de la Viuda Reposada.


Quan Tirant estigué bé de la cama va anar molt sobint a palau.

La viuda li va dir a Tirant que la Princesa li havia sigut infidel, i a la Princesa li digué que Tirant s’interesava per altres dones.

Va preparar un engany. Va fer cridar de part de la Princesa a Tirant, i aquest va venir, però li va dir que l’Emperadriu se l’havia endut per xarrar amb ella i mentre tant, la viuda li contà a Tirant que la Princesa li havia sigut infidel amb el negre de l’horta, la cual cosa causà un efecte molt negatiu en Tirant, que va sentir com si le pesara l’ànima.
Tirant va recapacitar uns segons i va pensar que qui podia estimar-la més que ell, no hi havia persona en el món que fos capaç d’aixó.
La Viuda s’assabentá de que Tirant no terminà de creure les paraules que li havia dit, així doncs, mentre Tirant estava en la càmbra xarrant amb l’Emperador, la Viuda baixá a l’hort i la Princesa es trobava amb ella.
Va fingir que tenia mal de cap i es va quitar tots els complements que portaba en el cabell, i quan va baixar Tirant va vorela, i va quedar de nou sorprés amb la seva bellesa. La Princesa es va levantar i va donar un petit paseig i s’acostá al negre.
Tirant s’assabentava cada vegada més de que no podia ser veritat, i al mateix temps la Viuda també s’assabentava de que Tirant no terminava de creure les seves paraules, axi que va manar un pintor que li fera una “careta” amb pintura negra, i es va acostar a Tirant i va quedar amb ell en una casa que estava a prop de l’hort, i va colocar dos espills, de tal manera que aunque la ventana estava alta es podia vore l’hort.
La Viuda va levantar la Princesa amb una excusa, i la va llevar a l’hort, va dir-li a Plaerdemavida que es disfraçara (aquesta no sabia per que) i Tirant va vore pels espills com un negre (Plaerdemavida disfrazada) s’acostava a la Princesa li deia paraules d’amor i le palpava les mamelles, i totes reien, també li va ficar la mà sota la falda i totes continuaven reient.
Tirant no podia creure el que veia, va romper els espills per tal de que no fora real, i va acercar el llit que hi havia a la ventana i va vore com, Plaerdemavida es llevaba a la Princesa a el cuart del negre.

La pena va invair el cor de Tirant, i la Viuda va aprofitar-se de la inocència de la Princesa.

XIV El naufragi.

Al dia següent van partir amb les galeres a pesar del mal temps.

Plaerdemavida va anar amb la Princesa perque aquesta l’havia cridat i li va demanar que averiguara que le pasava a Tirant que no li havia dirigit la paraula desde la nit aquella.

Plaerdemavida anà al baixeill on trobà a Tirant i li va dir que com podia haver canviat la seva opinió, i que de no ser així, anara a despedir-se de la seva dona.
Tirant en escoltar aquestes paraules no va poder contindre les llàgrimes que van caure per la galta i amb veu baixa va dir el que va ver en l’hort i que de la rabia que sentia va matar al negre hortolà.
Plaerdemavida va tindre sangre freda i, sense pèrdre la calma va dir-li que la Viuda li havia ordenat que es disfresara de negre per animar a la Princesa, que el seu disfraz es trobaba sota el llit, que enviara a Hipòlit i si mentia que la tiraren al mar. I així es va fer, Hipòlit va regresar amb el disfraz de negre hortolà.
Tirant li demanà a Plaerdemavida que li disculpara en el seu nom a la Princesa.

I així van partir, fins i tot el mal temps que hi havia, totes les galeres van naufragar, i Tirant, mentre la seva galera naufragaba va escriure un missatge, que deia que el era Tirant lo Blanc, Capità major de L’Imperi Grec, que qui trobara el seu cos, li donara per gentilesa, una honrada sepultura.


Finalment em disculpo per tots aquells ulls que han resultat danyats al llegir tantes i tantes faltes d'ortografía com hi ha.

viernes, 7 de diciembre de 2007

Proba

Probant el blog...disculpen les molesties ^.^